Renegant

Una altra col·laboració amb la res-publica.[@more@]

Renegant.

Els
carros
carregats de llenya, o de carbó d’alzina, o dels primers productes
tèxtils de les fàbriques baixaven per la carretera de Sant Llorenç
cap a Castellar. Venien de Sant Llorenç, de les masies de la Mola
-del Dalmau, del Daví- o de Fonts Calents. Els carreters aprofitaven
per a fer una becaina després d’un -o dos, o mitja dotzena-
traguinyol de vi. Els matxos tibaven del carro sense massa problemes,
el camí era conegut i cara avall: des de les Roques d’Aguilar fins
al Brunet tot és baixada.

Un cop
passat el Brunet hi ha un tros dret fins a l’actual benzinera, pujada
que els matxos consideraven excessiva de fer per voluntat pròpia i
allà s’aturaven. El carreter es despertava amb aquell mal humor de
massa vi i poc descans i animaven els matxos a seguir el camí a cops
de xurriaques i renegant com només sap fer-ho un carreter.

Aquesta
és
la història que la iaia m’explicava quan jo li preguntava per què
l’avi renegava tant, i a fe de Déu que el Sever deia tres renecs
cada quatre paraules! L’inici de la pujada coincideix amb l’hort de
casa, on els petits sempre hem jugat mig vigilats pels avis que
feinejaven. No costa gaire imaginar que l’avi i el seu germà, sent
uns vailets, deurien parar l’orella ben parada a tot aquell
vocabulari tant ric i tant prohibit que els carreters posaven al seu
abast.

Els temps
han canviat, i molt. Carros a Castellar només se’n veuen per Sant
Antoni i el carreter -amb la seva llegenda de bevedor malparlat- és
un espècimen extingit… res és com abans.

O si?

De fet,
penso en aquesta història gairebé cada matí, mentre faig el cafè
i miro per la finestra: una cua de cotxes s’allarga fins més enllà
del pont del Brunet. Els vidres de la cuina, els dels cotxes i el
soroll del motor impedeixen que ens arribin les veus de les persones
que estan al volant fent la mateixa cua cada matí.

Estic ben
convençut que, molts d’ells (i d’elles), han de deixar anar renecs
que farien envermellir qualsevol carreter veteranu amb
el mateix objectiu que fa vuitanta anys: que allò avanci!

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.