I arriba el dia en que t’adones que la crisi l’estan pagant els de sempre, i que la feina bastida en mesos se’n va a la merda en segons.
[@more@]
I veus que no hi ha prou desgràcia amb tot plegat, que a sobre el ministre és el Corbacho i que el món avui tampoc és millor que ahir.
I que la meva filla – i dos-centes criatures més- continuarà encara un curs més a uns mòduls prefabricats a l’altre punta del poble i l’any que ve encara estaran més estrets, i que els responsables només t’ofereixen prepotència i t’acusen de no saber quins són els problemes de la gent.
I anar aguantant paranoies i més prepotència, i mal si parles dels diables i pitjor si ho fas contra les corrides, i mal si parles d’una altra cosa o, molt pitjor, si no en parles. I fatal si parles malament de la Júlia Garcia Valdecasas ara que s’ha mort. I no parlis de la crisi perquè és culpa teva. I amb Espanya cornuts i pagant als Botin.
I t’adones que et fas gran i encara no ets modern, i que no has llegit tot allò que hauries d’haver llegit, escoltat allò que hauries d’haver escoltat i anat a on ja hauries d’haver estat.
Però arribes a casa i sota la porta et trobes un paquet que ve de Zugarramurdi amb música del Belda, i algú t’envia un article de correu amb un article que demostra que tot el talent que Catalunya va haver d’enviar cap a sud-amèrica després de la guerra civil comença a donar els seus fruits.
I penses que res no està perdut, però que cal organitzar-se.