Una setmana trista

Tot comença amb un cartell al carrer Barcelona.[@more@]Un cartell d’en venda. Un cartell com n’hi ha molts avui en dia. Però un cartell d’en venda que anuncia i segella un final. Un cartell d’una història de límits, de grandesa humana i espiritual, una història d’amor que sobrepassa i explota. Una història d’amor que ens ha colpit i ens ha dolgut. Una història que ens recorda com d’injusta pot arribar a ser la vida. Una història sense final feliç.
Que no és res, o sí, si ho comparem amb Haití. Haití i la pornografia dels mitjans i les seves fotos de nens esventrats. Fotos de misèria al país més miserable del món. I la banca guanya. I un article del Galeano recomanat per la Rita Marzoa. Cal llegir Galeano per a opinar, ni que sigui de passada, sobre l’Amèrica Llatina. I llavors entens com de ràpid es justifica una invasió. El racisme és un eix latent a la política Nord-Americana: ho afirma Krugman i no trobo res que justifiqui no creure-m’ho. 
I, davant això, sempre hi ha qui ens recorda que aquí també hi ha gent que ho passa malament (casualment, aquest recordatori l’acostumen a fer persones que només recorden que aquí també hi ha gent que ho passa malament quan en passa alguna de molt grossa a fora). I avui, a l’hora de dinar, parles amb algú de pedra picada, que té una vida molt dura i "encima aguanta y sonríe".
I, com aquell qui no vol, potser evites que passi algun mal més gros. I no ho diràs a ningú, però et penjaràs el record del trau de l’america per anar-lo olorant de tant en tant i recodar que la vida és injusta però nosaltres rai!

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.