Divendres

Encara no he acabat de pair l’acte d’ahir.

Porto gairebé vint-i-quatre hores donant les gràcies a la gent que va venir, a la que no va venir i em va enviar missatges desitjant-me sort. A la pila d’SMS i correus, a la gent que em va felicitar després de l’acte i als que m’han aportat el contrapunt crític. Als companys de l’Altraveu, del PSC i d’Iniciativa que van venir i no només a beure cava 😉 . Als d’Esquerra de la comarca. Al Jaume Perarnau, l’Oriol Junqueras i l’Anna Simó pel seu suport. A tota la gent que va treballar molt per l’acte d’ahir i no va rebre cap aplaudiment (a banda dels meus), i d’aquests n’hi ha una pila![@more@]

En fi, mentre no acabo de fer la reflexió de fons, us deixo amb algunes fotos de l’acte -fetes pel Francesc Deu- i la transcripció del parlament que vaig fer.

Malauradament, la sala que havia d’estar lliure a les vuit no va estar-ho fins a tres quarts de nou, la qual cosa va provocar que no ens dongués temps a instal·lar la càmera de vídeo i ens ha estroncat poder-vos oferir les intervencions del Jaume Perarnau i l’Oriol Junqueras.

Així, doncs, us deixo el discurs que vaig llegir ahir per si algú li ve de gust llegir-lo.

Bona
nit.

Sóc
aquí perquè els companys i companyes de la secció local han
confiat en mi per a defensar un projecte compartit. I això, si us he
de dir la veritat, em fa molt content i molt feliç, però m’espanta
una mica.

Abans
de res, voldria donar-vos les gràcies per haver sortit un dijous al
vespre de casa per anar a un acte polític. Estic ben convençut que
escoltar el Jaume i l’Oriol justifiquen l’esforç, però, pel que
fa a la meva banda, us agraeixo de tot cor la vostra presència. Amb
molts de vosaltres ens coneixem i sé la quantitat de feina que
teniu, el fet que estigueu avui aquí per a mi té molt valor.

Voldria
explicar-vos unes quantes coses:

La
primera és parlar-vos del context de crisi econòmica, financera i
política, que ens afecta i ens preocupa a tots i perquè és evident
que no es pot obviar i emmarca qualsevol acció que es vulgui prendre
des d’un municipi. La segona, quines possibilitats crec que tenim a
Castellar per a sortir-nos-en d’aquesta situació o, com a mínim,
de buscar alternatives. La tercera, quines són les motivacions que
m’han dut a encapçalar aquest projecte i, per acabar, un parell de
reflexions al voltant de la societat que hem de construir. Bé, que
crec que hauríem d’anar construint abans no sigui massa tard…

En
tot cas, i per no abusar més de la vostra paciència, començo.

Els
ajuntaments estan a punt de petar econòmicament. No és un secret
per a ningú. L’administració més propera als ciutadans, aquella
que dona la cara en primera línia a les necessitats i problemes de
les persones, pateix els efectes d’un mal finançament crònic, la
crisi no ha fet més que agreujar un mal endèmic que s’ha anat
trampejant gràcies a les llicències d’obra, l’única sortida
econòmica que s’ha deixat als consistoris durant anys. I ara som on
som. No podem oblidar que els ajuntaments formen part d’un país que
pateix un espoli fiscal constant. Com molt bé recorda sovint en
Junqueras, els ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans donen,
que coi donen! donem! cada any a l’Estat Espanyol 3000 euros en
impostos que no ens retornen.

Ens
trobem doncs, davant d’un ajuntament mal finançat, que ha d’atendre
cada cop més problemàtiques socials -gent a qui el banc se’ls queda
el pis perquè no poden fer front a la hipoteca, gent que no troba
feina i a qui se’ls està a punt d’acabar el subsidi…- i que, en
general, ha de resoldre les conseqüències de problemes que ni ha
generat ni té la capacitat de resoldre.

Però,
davant això, bé hem de fer alguna cosa. Tenim la necessitat i
l’obligació de fer-hi alguna cosa.

Tampoc
ajuda gaire el moment polític en el qual vivim. Catalunya ha deixat
de ser un teòric oasi i s’ha vist esquitxada, i dic esquitxada
perquè m’han dit que no puc dir paraulotes i no em deixen dir
emmerdada, per casos molt greus de corrupció. Parlo de l’afer del
Palau o de l’operació Pretòria.

No
es pot ser gens indulgent amb la corrupció.

No
es pot entendre.

S’ha
d’eradicar.

No
es pot ser tolerant amb qui fot mà a la caixa.

I
d’aquí al discurs de que tots els polítics són iguals només hi ha
un pas. I no, no és veritat. Ja ho voldrien, que tots els polítics
fóssim iguals. Però no ho som. Deixeu-me que us llegeixi dos
fragments de correus electrònics de persones que m’han escrit
donant-me ànims pel dia d’avui. Dues persones a qui aprecio prou per
a no mencionar el nom: “
et
desitjo molt bona sort i més en mals temps per la política. Ja
convé que persones honestes tinguin el valor de posar-se en política
a veure si així la dignifiquem una mica i se li dóna la volta a
aquesta espiral negativa a la que malauradament s’ha entrat.
”

Contra
la corrupció no hi ha més recepta que mans netes, transparència i
honradesa.  Puc prometre poques coses. Però d’aquestes en
faig bandera.

Davant
tot això, podem fer uns discursos i uns escrits explicant de qui és
la culpa i assenyalant culpables i exigint responsabilitats, que ja
està bé i s’ha de fer, però em temo que qui més qui menys ho té
clar. L’altre cosa que podem fer, i per la qual aposto, és
posar-nos a treballar.

Començo
de dalt a baix. La primera cosa que podem fer, i més clara, és
l’alliberament nacional. Només esdevenint un estat ens en
sortirem. He dit que podria prometre poques coses, però aquesta n’és
una altre: treballar per a la independència des de les institucions
municipals. Amb tanta o més intensitat que fins ara. En un món amb
una economia globalitzada hem de poder jugar al mateix nivell que la
resta de països del món. I no hi  ha segones oportunitats.

En
segon lloc hem d’apostar per l’economia que produeix. Per la
indústria i el coneixement. Pel comerç de proximitat, planificat i
format. Pels serveis a les persones.

Hem
de canviar els metres quadrats per la qualitat. Aquí quedaria molt
bé dir que hem d’aportar sol·lucions noves. I en part ha de ser
així. Però en part hem de recuperar l’esperit que portava fa dos
segles a exportar destil·lats i aiguardents a tot el món. Ei, des
de cal Torras, aquí a la plaça major. Aquest ha de ser el nostre
plantejament econòmic, anar des de Castellar cap al món, i sense
complexes. És evident que la nostra economia no es pot basar només
en les mongetes amb denominació d’origen del ganxet, però aquest
és un bon exemple d’incorporar valor, d’anar endavant en la
cadena de valor, que es pot millorar si voleu, però la nostra
creació industrial, des de cargols de ferro fins a produccions
culturals ha d’anar en aquest sentit. Tenim coses a oferir al món,
i podem fer-ho. I n’hem de crear de noves explotant els recursos
que tenim. Per cert, per anar pel món necessitem també un transport
públic de qualitat i eficient. I amb vies de ferro, no sé si
m’explico.

I
vull parlar de cultura, i en parlo expressament vinculant-la a
l’economia. Tenim molt potencial en cultura, i hem de facilitar-ne
l’accés i les infraestructures. No podem tenir corals assajant a
passadissos. Crear noves infraestructures culturals, potenciar les
bases, la formació i la recerca. I hem de fer-ho per dos motius:
perquè pot ser un nou motor econòmic d’una certa potència i
perquè està bé per sí mateix. Tenim una cultura popular prou bona
i arrelada com per a fer-ne tret d’identitat del nostre municipi.

Vivim
en un entorn privilegiat “de boscos d’alzines i pins”. Uns
boscos i camps que es van abandonar fa cinquanta anys. Hem de tornar
a treballar, al bosc, hem d’aplicar-hi els criteris lògics de
sostenibilitat. No poden continuar sent combustible per a incendis.
Amb un 80% de la superfície d’entorn verd ens cal tenir política
forestal. I deixar de viure d’esquena al Parc Natural de Sant
Llorenç del Munt.

No
me’n puc estar de parlar d’educació. L’educació no ha de ser
un problema. Tampoc tenim ni les competències ni els diners, però
hi hem de posar el coll. Hem d’obrir les escoles a l’entorn i hem
d’aconseguir recuperar els mestres, amb tot el seu prestigi.
Escoles autònomes, amb corresponsabilitat de les famílies i de la
societat. I això tampoc pot esperar més. Castellar ha de tenir
excel·lents escoles públiques. És el futur això. I és el present
de nens i nenes, no hi podem podem jugar.

Treball,
innovació, col·laboració, identitat pròpia, recursos propis,
cohesió social, cultura i educació.

No
hi ha cap formula nova. Està inventada. Només cal aplicar-la, i
tenir ganes de fer-ho, és clar.

Conec
aquest poble: porto més de mitja vida movent-me per entitats,
associacions i plataformes de tota mena i tipus. Conec què es pot
arribar a fer quan un grup de persones, per poques que siguin, es
posen a treballar amb un objectiu comú. I ho he viscut en moltes
ocasions. No puc explicar de cap manera la meva implicació política
sense parlar de l’Esbart, dels gegants i dels diables, del Centre
Excursionista, dels anys a l’agrupament a Sabadell, de l’associació
de mares i pares, de les campanyes contra el quart cinturó o per la
pau, de Castellar Decideix… i moltes altres batalletes que no cal
que ara us expliqui. D’aquí ha sortit la vocació política, de la
necessitat de canviar coses i mantenir-ne d’altres, de veure que
tenir la raó massa sovint no serveix absolutament de res si qui té
la capacitat de decidir ha perdut la capacitat d’escoltar. És per
aquest motiu que vaig decidir mullar-me militant a un partit polític,
per la ferma convicció que només mullant-nos, implicant-nos,
organitzant-nos podem fer realment alguna cosa. Tenim l’obligació
moral de deixar el món una mica millor de com l’hem trobat, i és
una feinada, això.

M’espanta
una mica ser el relleu del Jordi i el Francesc, de tots els seus anys
de dedicació i feina, de la molta pedra que han picat, sovint en
solitari, sovint gens reconeguda i mal compresa, i a qui ara i aquí
vull donar les gràcies públicament.

I
m’espanta perquè no és pas fàcil, el que volem. Volem un poble
actiu, amb una xarxa social viva, cohesionada i emprenedora. Això
vol dir engrescar a la gent a sortir de casa i participar d’entitats,
associacions i plataformes. A rondinar menys i a presentar propostes,
idees. A treballar una mica més en benefici de tothom.

Si
l’Oriol i el Jaume tenen alguna cosa en comú és que són
receptors d’expectatives. Molta gent s’adreça a ells amb
l’expectativa que liderin canvis, que aconsegueixin coses, gent que
diposita la seva confiança en ells per tal que tirin endavant
esperances i somnis. I tant el Jaume com l’Oriol poden explicar com
angoixa i com n’és de dur, això.  Perquè saben millor que
ningú que ells sols no poden aconseguir-ho. Que ningú tot sol pot
aconseguir res.

Aquest
és el principal missatge que vull transmetre avui: no es tracta
només de parlar de què puc fer jo, Rafa Homet, des de l’Ajuntament.
Es tracta de què pot fer la gent que s’estima aquest poble per
canviar-lo.

Hi
ha molt escepticisme sobre les possibilitats reals que té la
candidatura d’Esquerra Republicana de fer alguna cosa de profit
electoralment parlant. Hi ha dubtes sobre quina pot ser la seva
representació i quins resultats traurà… però l’èxit d’aquesta
candidatura no depèn dels tant per cent.

A
la feina, sovint, quan parlo amb pares i mares de nois adolescents
amb discapacitat intel·lectual els explico que els seus fills i
filles es fan grans només en la mesura en que nosaltres creiem en
ells, en la mesura que creiem que són grans i han d’esdevenir
ciutadans i ciutadanes de ple dret, participatius, que rebin els
suports necessaris per a ser capaços d’aportar coses bones i
positives a la societat. Si creiem en ells i en les seves
possibilitats, els dic, ja tenim mitja feina feta.

I
aquest ha de ser l‘èxit de la candidatura d’Esquerra: la
capacitat per aconseguir fer que la bona gent de Castellar cregui en
les possibilitats que tenim com a poble, en la nostra capacitat de
treball i de cooperació. En parlar dels grans projectes i de
tirar-los junts endavant.

Abans
del meu parlament hem passat un vídeo on una colla de gent ha volgut
col·laborar d’alguna mena de manera en aquesta presentació. Tot
són persones amb les quals comparteixo feina en alguna entitat i que
han volgut participar desinteressadament. No els estaré mai prou
agraït. Amb aquesta gent hem recitat els versos preciosos de Joan
Arús, uns versos que de sempre m’han commogut, obra d’un autor
amb qui ens situaríem en pols oposats si parléssim d’ideologia
política.

Permeteu-me,
doncs, que acabi amb els versos d’un altre poeta amb qui,
ideològicament, em sento més proper:

I
a més, què vull?

Un
xic de seny.

I
un poc de temps.

I
un xic de món.

I
un poc de sort.

Ei,
si pot ser.

Moltes
gràcies per haver vingut, ha estat un plaer poder compartir aquesta
estona amb vosaltres.

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Divendres

  1. Xavi diu:

    Felicitats Rafa. I sort!

  2. Rafa diu:

    Gràcies, Xavi, la necessitarem tots plegats. Per cert, gràcies per l’entrada del teu bloc «de hipocresies i despropòsits», t’has avançat a allò que uns quants teníem la necessitat d’escriure.

  3. Mucha suerte y mucho trabajo.

Els comentaris estan tancats.