Compromís i dignitat.

Voldria escriure sobre en Toni Lomas, un xicot de Castellar que ens ha deixat amb només vint-i-sis anys després de perdre una llarga batalla amb la fibrosi quística. [@more@]

I voldria parlar-ne no perquè el conegués -entraríem dins la categoria
de “saludats”- ni per parlar de la seva malaltia i els qui la pateixen,
sinó com a exemple d’actitud vital.
Una persona amb fibrosi quística passa moltes hores de la seva vida a
les consultes mèdiques dels hospitals, amb tot el que això implica, i hi
ha èpoques desagradables i doloroses quan la malaltia apreta.
Malgrat això, estem parlant d’una persona activa i compromesa amb la
societat, militant molt actiu de les Joventuts del PSC. Una persona que
havia decidit estudiar malgrat tot i que s’havia decantat pels estudis
de medicina. Unes actituds davant la vida que demostren esperit de
lluita, d’inconformisme, d’altura de mires i superació.
D’exemple de que creure que una societat i un món millors són necessaris
i possibles es demostra amb les actuacions quotidianes i amb el nostre
estil de vida.
M’afegeixo a la corrent d’opinaires locals que han afirmat, des
pràcticament tot l’arc polític castellarenc, que en Toni Lomas ha estat,
per damunt de tot, un exemple de dignitat i compromís.
No hem estat de sort, darrerament a Castellar: Toni Lomas, Josep
Arderius, Patrício Mercado, Alí Rich… persones compromeses amb el seu
poble, al qual hi han dedicat hores i esforços.  I, en casos com el del
Toni, ho han fet en circumstàncies ben difícils.
Aquestes setmanes a Castellar hi ha molta gent que dubta: un fill a punt
de néixer, la feina, una parella amb poques ganes de perdre hores
conjuntes… situacions que semblen impedir de totes totes la
participació a la vida pública local. Aquestes són els principals motius
que argumenta la gent per a donar una negativa a participar en una
llista electoral o a la junta d’una entitat. Segurament potser també hi
ha uns certs components de mandra, un cert desinterès cap a la qüestió
pública… un cert grau de por, fins i tot.
Però el consell és ferm: davant el dubte, cal ser-hi i cal presentar-s’hi. Són moments molt difícils i la feina no es fa sola.
Ens cal gent a les entitats i a la política, gent a l’espai públic. I ens cal la gent que estigui disposada a fer-ho.
I, davant exemples com els del Toni, cal preguntar-nos a nosaltres mateixos per què no hi som. 

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Compromís i dignitat.

  1. Madre mía.
    Me has vuelto machacar.
    Son momentos muy difíciles y la tarea no se hace sola.
    Yo no sé cómo estará la gente por ahí arriba pero por aquí está adormecida. Aunque bueno, como ahora fuman en las esquinas y en las puertas de los bares, las mentes están más…frescas.
    Dignidad, amplitud de miradas y esperanza en el futuro: ¡Qué buen legado!

Els comentaris estan tancats.