Per causes que, de moment, es desconeixen

Aquesta frase acostuma a ser l'epitafi de moltes víctimes d'accidents laborals[@more@]

Ahir un noi de trenta-tres anys no va tornar a casa després de la feina.

Un sostre d'uralita va cedir al Pla de la Bruguera i es va cobrar la vida d'un altre treballador.

Sempre he pensat que els morts a la feina i a les carreteres són vistos com un mal necessari, una quota suportable. Ocupen un breu al diari i avall.

Ningú no ens explica la història del darrera: la visita de la policia al domicili de la victima, el pare, la mare, la parella, els fills, els germans, els amics… la incredulitat i els plors. La visita de la funerària, el reconeixement del cadàver, els objectes personals, el silenci, l'esperar que d'un moment a l'altre s'obrirà la porta i tot haurà estat un malson. La porta que no s'obre i no s'obrirà, la rutina que ens exhibeix la insuportable absència.

Es podia haver evitat, sempre es podia haver evitat.

Però ahir va ser enSantiago AD, aquest matí els veïns de Cantallops Alain F, de 29 anys d'edat i Audrey C de 23 en un accident de cotxe.

Mai ningú no sabrà descriure en paraules el sentiment de pares i mares que sobreviuen als seus fills. El nostre cervell és incapaç d'imaginar tant dolor. 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.