El pregó

A la Montse German li van encomanar que fes un pregó on expliqués la seva experiència com a nouvinguda a Castellar.[@more@]I a mi em va quedar el regust d’un treball de lapidari, aquella persona que agafa una pedra fosca, la talla, la puleix i deixa un diamant.

Va descriure una realitat de poble que alguns creuen (o volen) soterrada sota l’epígraf d’àrea metropolitana. D’aquell poble on encara coneixem i saludem els veïns, comprem als comerços del costat de casa i ens agrupem en entitats.

Aplicant el seu prisma, va refractar la llum de la quotidianitat de Castellar (noteu el detall: va parlar tota l’estona de Castellar enlloc de Castellar del Vallès) i va explicar allò que li agrada i allò que no.

I sobretot, va parlar de gent, de la gent. I ho feia amb coneixement de causa: potser ha de venir algú de fora a fer-nos veure que dues cantonades més enllà tenim músics excel·lents, un bon artísta plàstic que treballa amb nous llenguatges i suports, o actrius que poden fer de regidores i governar per dins el guirigall de veïns, veïnes i criatures que ens moviem per dins la casa gran.

Tornant-lo a sentir, he disfrutat, i m’ha sabut encara més greu que persones que ostenten la més alta representació municipal no es dignéssin ni a aplaudir per cortesia. Quan un és elegit com a regidor o regidora, adquireixes una funció representativa que va més enllà de la teva persona, com molt bé diu el regidor Canalís.

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.