La meva darrera col·laboració amb la Res-publica. Per cert, Forja -sense encomanar-se a Déu ni a cap Sant i molt menys a l’autor de l’article- m’ha canviat el títol per l’article 29. En fi…
[@more@]
Ara
potser hauria d’explicar què són les xarxes socials
2.0, però no crec que me’n pugui ensortir. Més o menys
podria dir que són pàgines d’internet on la gent pot
contactar, xerrar/ escriure’s o compartir fotos.
No
ens enganyem, coses per a gent amb poca feina.
Un
servidor no és que en tingui pas poca, de feina, però
he de reconèixer que em guanya la curiositat. Amb aquestes que
em vaig registrar al Facebook, un lloc web que és el paradigma
d’aquestes xarxes socials 2.0 que els deia, amb l’idea de pentinar el
gat una estona.
La
meva sorpresa va ser majúscula en trobar-me força gent
coneguda, molta de la qual té tanta o més feina que jo,
tots plegats pentinant el gat un moment o altre al dia. No hauria de
ser cap sorpresa, de fet, però em va alegrar veure que no sóc
l’únic que sovint té moltes coses a fer però
moltes ganes de fer-ne unes altres!
D’entre
els castellarencs localitzats he establert amistat amb alguns d’ells.
Bé, érem i som amics, però al lloc web en
qüestió fer-se amic d’algú vol dir atorgar mútua
capacitat de compartir fotos, intercanviar missatges i coses
d’aquestes.
Una
de les persones amb qui he establert amistat cibernètica és
l’amic Roger. El Roger i jo teníem besavis que es deien igual:
Peret Homet. El meu, Peret Homet Oliveres i el seu, Peret Homet
Alsina. El Roger ha penjat al seu facebook la foto que il·lustra
aquest article.
Es
tracta de la colla del Peret Comas, el malnom del seu besavi. El
lloc, malgrat pugui semblar-ho, no és l’Oest americà,
sinó el Castellar dels anys vint. A la foto també hi
trobem l’Antoni Tort, el bon alcalde republicà de la nostra
vila.
I
que té a veure la foto amb les xarxes socials 2.0?
Doncs,
senzillament, recordar les xarxes socials 0.0. Aquelles que reunien
un grapat d’homes per anar a caçar el “singlar”, activitat
social que durava tot un dia entre l’esmorzar, la cacera en si,
repartir la proteïna que toqués per cap, comentar la
jugada posant-hi -sempre- més pa que formatge, els gots de vi,
el verro que guanyava pes i volum a mida que ho explicava l’un o
l’altre -a crits, naturalment-…
En
definitiva, ja sigui amb una escopeta, ja sigui amb el teclat
d’ordinador la necessitat de la xarxa social -dels amics, de la
colla- és la mateixa ara que fa cent anys.
I
per molts que n’hi hagi!
