Deia en Roger Mas a una
entrevista a l’enderrock, mesos enrera, que amb la nostra història
és un miracle que algú canti encara en català.[@more@]
De ben
segur, si això és així és per la tenacitat, l’esforç i la
constància de molta gent anònima que tira endavant malgrat tot.
Gent que no es fixa en les dificultats, sinó en les solucions.
Gent de
pedra picada.
Diguem
que,
per qüestions de feina, parlo sovint amb gent a qui ha tocat viure
drames èpics, situacions que es qualificarien de límits. No puc
deixar d’admirar la fermesa en tirar endavant, de buscar solucions,
d’obviar els problemes per a centrar-se en les solucions.
No
devem
tenir gaire sentit tràgic de l’existència; que s’ho quedin els
espanyols, això, amb el seu Unamuno. A casa no ho vivim així.
Sempre hi ha hagut aquesta ambivalència; la paraula clau seria
‘paradoxa’: el dolor al costat de les ganes imperioses de viure, de
la lluminositat que, per contrast, encara es fa més refulgent. Una
situació tan dura et fa veure en una perspectiva diferent els altres
aspectes de la vida, de la quotidianitat, que abans t’amoïnaven molt
i que ara veus a distància.
Màrius
Serra ho deia així de clar i català en una entrevista a Vilaweb.
I és ben
cert. Surtin al carrer i es creuaran amb persones -en la millor
accepció del mot- que haurien d’estar donant-se cops de cap per les
cantonades. I no. I a vegades riuen i tot!
Què fa
que
hi hagi persones que no paren de queixar-se que només a ells els
toca gestionar la misèria? Que no paren d’explicar -a qui els vol
escoltar i a qui no- les seves desgràcies sucant tant pa com poden?
En
aquest
món tothom plora,
tothom plora dia i nit,
si no les penes
passades,
les penes que han de venir.
També he plorades les
mies,
mes ara ja canto i ric.
Diu
Verdaguer i musica en Roger Mas.
Retem
homenatge, doncs, a totes aquelles persones que no han tirat la
tovallola, s’han quedat al costat de qui més els necessita, s’han
enfrontat al mal amb un somriure -la millor manera de guanyar el mal-
i no pensen deixar-se arronsar.
La
gent de pedra picada aguanta el món.