Vuit de març de 2008
(…)
- , si sabíeu com l’alba
- ens ha trigat, com és llarg d’esperar
- un alçament de llum en la tenebra!
- Però hem viscut per salvar-vos els mots,
- per retornar-vos el nom de cada cosa, (…)[@more@]

Els llibres d’història no parlen de les mares i les àvies. De la seva lluita callada i ignorada quan no hi havia esperança. Cap, ni una.
No es van alçar en armes, ni segurament van ser conscients de la força de la seva resistència. Es van llevar a trenc d’alba per anar a la fàbrica. I van fer aigua de farigola per a curar els seus fills. I els van parlar, a vegades dolçament, sovint enèrgicament, i parlant-los van alçar la paret irreductible contra la qual es van estavellar els bombarders de la victòria. Els soldats que es creien invencibles.
Perquè elles ens van salvar els mots.
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.