El dia que menys t’ho esperes trobes el trencall.
[@more@]
I el trobes per un camí que has fet mil vegades i al qual no li has donat importància. Però, justament pel fet d’haver-lo fet tants cops, t’adones que per allà ha de marxar alguna cosa.
Els primers moments són d’incertesa, només intuint traces. Més endavant algú ha aixecat fites de pedres, el corriol comença a ser evident. Es desvia cap a l’esquerra en un tros espès d’arbres i apareix la primera marca de pintura. Ara ja no hi ha dubte: has trobat el camí que feia anys que buscaves. I marxa clar i evident per dalt la carena fins ran de la cinglera. Ets dalt! La vista impressiona. Les cases des d’on has sortit són uns centenars de metres més avall, just sota teu. El dia és encalitjat però les fotos no són per a cap concurs, les fas per a recordar-te a tu mateix que el vas trobar i un dia vas pujar-hi.
I veus marques que baixen per un altre lloc, i agraeixes que et descobreixin una canalota que baixa dreta enmig d’una fageda i et falten ulls per mirar el paisatge i veure on poses els peus per no trencar-te coll i barres. Baixa ben dreta fins a retrobar un altre vell camí conegut. Caminant exultant entre faigs, xutant l’estora de fulles seques i xiulant, penses a tothom a qui ensenyaràs el camí que has trobat avui.
Però no ho faràs, no li ensenyaràs a ningú. La gràcia és trobar el teu propi camí.
Ens faltaven els teus mots… No pots acostumar-nos a quelcom i després desaparèixer llargament.