Sóc més gran que el meu germà gran.

El 15 d’octubre de 2010 fa vint anys que va morir el meu germà. Ell tenia vint-i-nou anys. Jo estava a punt de fer-ne dinou.

[@more@] A un pont de l’A-7, a l’alçada de Molins de Rei, em sembla.

Va ser el primer cop que vaig sentir aquaplanning i no he oblidat mai el mot.

Es
va matar el meu germà i amb ell van morir moltes coses. Vam morir una
mica tots nosaltres i van morir del tot els pares. No crec que res es
pugui assemblar al dolor d’uns pares que enterren un fill.

La
darrera lliçó que em va donar el pare va ser com es va enfrontar al
càncer que el duia a la mort: amb serenor i sense por. He trigat temps
en veure que ell sabia que hi ha coses pitjor que la mort, perquè les
havia viscut.

Molts cops em pregunten si mai et recuperes d’una
cosa així. No, no et recuperes mai. La vida continua i tornen les
alegries i els amors. Però sempre queda aquell fil. Un fil que pots
estirar en qualsevol moment i que et porta al dolor. Un dolor que vint
anys després encara és allà.

13.214 persones han mort
en accident de trànsit a Catalunya en aquests vint anys. Els
mateixos que tota la comarca de la Terra Alta. Tretze mil dos-centes
catorze persones amb noms i cognoms. I família. I una història al
darrera i una vida al davant.

I una d’elles era el meu germà.

I encara el trobo a faltar.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Sóc més gran que el meu germà gran.

  1. Hay determinadas palabras que no salen del teclado, ni del lapicero, ni siquiera de la fuerza de los nudillos.
    No sé de dónde salen, pero cuajan de manera dura en el pecho de quienes tienen pecho para recibirlas.
    Se amontonan los recuerdos cuando uno lee, se amontonan por una, por dos, por cien circunstancias que la vida te regala (aunque en estos casos el regalo sea tan amargo como doloroso, profundo y permanente).
    Aprender del dolor es una mierda, y yo he aprendido a acompañar, porque me parece que es lo único que podemos hacer…los otros…
    Mi abuela Elodia solía decirme algo así como «ojalá pudiera quedarme yo todo el dolor que tú tienes», aun a sabiendas de que era imposible.
    Eso me gustaría a mí hacer miles de veces.
    (Por cierto, la foto con todos los primos de la boda del Ferrán es una de las más chulas y divertidas que hay en un rincón de casa de mis padres)

Els comentaris estan tancats.