Esperança.

M’agraden els reptes.

[@more@]

Personalment és una evidència, però ara no parlo de mi. Aquesta frase me l’han dit avui dues persones. Dos amics. Un noi i una noia (si em permeteu qualificar així a dues persones nascudes, com jo, a inicis dels anys setanta)


Un, ell, perquè aviat assumirà responsabilitats dins d’una secció local d’Esquerra d’una població veïna, (com que el sac encara no és lligat, permeteu-me que no digui blat) i n’hem estat parlant. M’ha sorprès gratament la seva amplitud de mires, els seus plantejaments, les seves propostes i els seus enfocaments. He tingut la sensació d’estar parlant amb un veritable arquitecte polític. El conec de fa molt i sé que és una persona extraordinàriament intel·ligent, honesta, treballadora i humil. Fa malament la gent que vol enterrar-nos creient que som morts. Amb l’entrada de persones com ell, Esquerra, i l’independentisme en general, està més viu i fort que mai. Ja ho anireu veient.


L’altre, ella, perquè li he recuperat la pista després d’una quantitat indecent d’anys. I és una noia encara més sensacional del que recordava. I és d’aquelles persones que fan que aquest món, cada dia, sigui una mica menys dolent del que podria ser. Que fa una feina increïble de la qual molt poca gent en coneix l’existència, una feina duríssima en condicions encara més dures, però amb aquell somriure als llavis. És la darrera esperança de futur per a uns nens i nenes per a qui ja no n’hi havia.


Me’n vaig a dormir sentint-me molt orgullós dels meus amics


Això no té preu.

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Esperança.

  1. Los retos.
    Muchas personas piensan que los retos son subir al Himalaya, o dar la vuelta al mundo.
    Pero los retos sencillos son de los que hablas: el día a día y luchar por lo que crees sin más ánimo que hacer bien las cosas.
    ¡Qué complicado!
    Y qué graticicante.
    Mola tu blog.

Els comentaris estan tancats.