Més llegendes urbanes: de llatines a romaneses!

Aquesta setmana he rebut per vies dispars la magnífica llegenda urbana del ritus iniciàtic de la banda urbana criminal. Ho té tot: joves, estrangers, drogues i cotxes.Acostant-se la campanya electoral, és un bon moment per a començar entrenaments sobre veritat o fals… 😉

[@more@]És significatiu que l’origen de la banda canviï: d’origen llatí als Estats Units, al nostre país se la fa anar en coalició amb romanesos. Un gir on suposos que els tres senyors de la FAES, que treballen full time per al Garcia Abiol i el seu experiment anti immigració a Badalona, han de tenir alguna cosa a veure.

En tot cas, per a que quedi ben clar que es tracta d’una llegenda urbana i no d’una pretesa veritat, busquem algunes proves:

– No hi ha data: "el proper cap de setmana" és una qüestió prou ambigua. De fet, aquesta noia l’anuncia pel proper… 1 d’abril de 2006!

– La pretesa seriositat dels qui ho anuncien: Agents de la Policia i la Guardia Civil que treballen en el programa DARE

– Anem als experts.

– No és gens estrany que aquests disbarats es colin als diaris "seriosos". En aquest cas, donen fe de la falsedat del tema.

 

En tot cas, us deixo la llegenda. Que la disfuteu!

Aquest correu
l’ha enviat un mosso d’esquadra, per tant
entenem que és cert i val la pena llegir-lo

 
 
 
Atenció als VEHICLES AMB els llums apagats,
 
 SI US PLAU TINGUEU MOLT DE COMPTE!!
      Agents de la Policia i de la Guàrdia
Civil que estan treballant

en el programa ‘DARE’, ens han enviat el
següent comunicat:

      Si vostè condueix de nit i veu un
vehicle que no porti els

llums encesos NO LI FACI CANVI DE LLUMS PER
A AVISAR QUE ELS SEUS

estan apagats!
 
Això és un "JOC DE INICIACIÓ" d’una Colla
que es fa dir ‘SANGRE’

(banda llatina – romanesa).
     El joc consisteix en el següent:
El nou aspirant a ser membre d’aquesta
Colla, ha de conduir el seu

vehicle amb les llums apagades i el primer
vehicle que li faci canvi

de llums per avisar que tenen les llums
apagades es converteix en "el

seu objectiu ".
     El proper pas és donar la volta i
perseguir al vehicle que li va

fer el canvi de llums per avisar que les
seves estaven apagades, i

AGREDIR, TREURE DE LA CARRETERA FINS I TOT
MATAR A TOTS ELS OCUPANTS

SI HI HA RESISTÈNCIA, per poder ser
acceptats en la Colla .

     La policia està en alerta perquè,
suposadament, aquest proper

cap de setmana serà un cap de setmana de
"Iniciació d’aquesta Colla",

així és que s’espera que els individus que
volen pertànyer a aquesta

Colla caminaran circulant amb les llums
dels seus vehicles apagades

buscant qui els avisi d’aquesta situació
mitjançant un canvi de llums.

 
Si us plau comunica això als teus familiars
i amics perquè procedeixin

amb molta precaució.
 
NO LI FEU CANVI DE LLUMS A CAP VEHICLE QUE
ESTIGUI CIRCULANT AMB ELS

LLUMS Apagats i Truca ràpidament A TRÀNSIT
AL 062  o a  EMERGÈNCIES AL

112  PER QUE PUGUIN SER DETINGUTS I NO
POSIN EN PERILL A ALTRES

PERSONES.
 
RETRANSMET AQUEST MISSATGE ALS AMICS I
CONEGUTS !!!

 



1 comentari

Compromís i dignitat.

Voldria escriure sobre en Toni Lomas, un xicot de Castellar que ens ha deixat amb només vint-i-sis anys després de perdre una llarga batalla amb la fibrosi quística. [@more@]

I voldria parlar-ne no perquè el conegués -entraríem dins la categoria
de “saludats”- ni per parlar de la seva malaltia i els qui la pateixen,
sinó com a exemple d’actitud vital.
Una persona amb fibrosi quística passa moltes hores de la seva vida a
les consultes mèdiques dels hospitals, amb tot el que això implica, i hi
ha èpoques desagradables i doloroses quan la malaltia apreta.
Malgrat això, estem parlant d’una persona activa i compromesa amb la
societat, militant molt actiu de les Joventuts del PSC. Una persona que
havia decidit estudiar malgrat tot i que s’havia decantat pels estudis
de medicina. Unes actituds davant la vida que demostren esperit de
lluita, d’inconformisme, d’altura de mires i superació.
D’exemple de que creure que una societat i un món millors són necessaris
i possibles es demostra amb les actuacions quotidianes i amb el nostre
estil de vida.
M’afegeixo a la corrent d’opinaires locals que han afirmat, des
pràcticament tot l’arc polític castellarenc, que en Toni Lomas ha estat,
per damunt de tot, un exemple de dignitat i compromís.
No hem estat de sort, darrerament a Castellar: Toni Lomas, Josep
Arderius, Patrício Mercado, Alí Rich… persones compromeses amb el seu
poble, al qual hi han dedicat hores i esforços.  I, en casos com el del
Toni, ho han fet en circumstàncies ben difícils.
Aquestes setmanes a Castellar hi ha molta gent que dubta: un fill a punt
de néixer, la feina, una parella amb poques ganes de perdre hores
conjuntes… situacions que semblen impedir de totes totes la
participació a la vida pública local. Aquestes són els principals motius
que argumenta la gent per a donar una negativa a participar en una
llista electoral o a la junta d’una entitat. Segurament potser també hi
ha uns certs components de mandra, un cert desinterès cap a la qüestió
pública… un cert grau de por, fins i tot.
Però el consell és ferm: davant el dubte, cal ser-hi i cal presentar-s’hi. Són moments molt difícils i la feina no es fa sola.
Ens cal gent a les entitats i a la política, gent a l’espai públic. I ens cal la gent que estigui disposada a fer-ho.
I, davant exemples com els del Toni, cal preguntar-nos a nosaltres mateixos per què no hi som. 



1 comentari

Avís per a navegants

Les properes setmanes triarem la llista que formarà la candidatura d’Esquerra a les eleccions municipals.

[@more@]Explico com va la cosa perquè he pogut comprovar que hi ha un cert grau de desconeixement al respecte i molta llegenda urbana que floreix en aquest desconeixement. A l’assemblea on es va triar al cap de llista d’Esquerra (que, pel cas que ens ocupa, sóc jo) va sorgir una comissió que es dedica a preparar la llista electoral. Aquesta comissió s’ha dedicat i es dedica a sondejar la gent que vol posar-se al servei del poble mitjançant Esquerra. En alguns casos hi ha persones que ho demanen directament (i que faciliten molt la feina) i d’altres a qui se’ls ho proposa. Un cop confirmada la gent es divideix en tres grups: "vull anar als primers llocs", "vull anar a la llista del mig avall" i "la meva feina a Esquerra no passa només per estar a llistes, si hi sóc bé i si no, també". A l’assemblea on es fixarà la llista definitiva es faran dues votacions secretes: a la primera es votarà les persones que ocuparan els primers llocs, a més vots, més amunt. Un cop fet això -i cuidant escrupolosament la norma que obliga a les llistes electorals ser paritàries en blocs de cinc, o sigui, que cada cinc persones ha d’haver-hi un mínim de dos i un màxim de tres cromosomes "y"- s’acaba d’ordenar fins a les 21 persones i 3 reserves. Aquesta llista final es torna a sotmetre a votació. I allò que decideixi l’assemblea ho veureu a les paperetes electorals.

I què es demana a la gent que va a la llista? Moltes coses, evidentment, i cap d’elles econòmica. Abans de res, se’ls demana que signin un decàleg ètic i de compromís que farem públic els propers dies. Però, si formen part de la candidatura és per una altra cosa.

Un amic, regidor d’un altre partit polític, em va fer notar un onze de setembre de fa anys la sobtada fe nacionalista que els agafa a molts -per no dir a la majoria- regidors/es quan entren al consistori. Gent que no ha anat mai a l’acte del carrer de les Roques i que no hi tornarà quan entregui l’acta de regidor. Apliqueu aquesta sobtada conversió a molts actes del calendari associatiu castellarenc. Doncs bé, no n’hi trobareu de gent d’aquesta a la llista d’Esquerra. Segur. Qualsevol persona que hi figuri pot demostrar voluntat de servei al poble des d’àmbits que no són estrictament polítics: entitats, associacions…  Gent que fa temps que treballa per la justícia social, l’alliberament nacional i els drets ciutadans i culturals des de moltes vessants. Gent preparada i que coneix el poble on viu. I no només el coneix. A més, se l’estima perquè li sap els defectes i les virtuts.

Gent d’Esquerra Republicana de Catalunya, en el sentit més ampli i ambiciós possible.

I no sé per què, però em ve de gust posar la foto amb Joe Relly, del Sinn Féin, observador internacional el 13D a Castellar.



2s comentaris

Doncs això…

Comentaris tancats a Doncs això…

Manifest pel català com a llengua vehicular a les escoles.

 Dijous 23 de desembre, a les 20 hores concentració davant l’Ajuntament de Castellar del Vallès.

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el
castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, la
societat civil de Castellar del Vallès manifesta el següent
:
[@more@]

Que
el model d’immersió lingüística en l’escola catalana és una eina
indispensable per garantir l’aprenentatge de la llengua catalana
d’aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua
originària.

Que és un instrument cabdal per garantir que tothom,
indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la
llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i
evitar així qualsevol tipus de discriminació.

Que és un model
que garantia un aprenentatge favorable del català dels nens i nenes i
que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana
és obligatòria i hegemònica.

Que mestres, professors i pedagogs
creuen en aquest model per cohesionar la nostra societat evitant la seva
fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants.

Denunciem:

Que
la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col•lectiu (com
poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la
normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en
comunitats diferenciades.

Que sota l’excusa de defensar el dret a
escollir la llengua de l’ensenyament es defensi la imposició de la
llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada
per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català.

El
cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir ”la
llengua materna en l’ensenyament” (com Convivència Cívica Catalana,
Ciutadans, el Partit Popular i d’altres grups afins) ja que només
defensen el dret d’escollir el castellà a Catalunya. De les altres
llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera
defensen l’ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de
l’Estat espanyol on només el castellà és l’única llengua oficial.

El
cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del “bilingüisme” que
només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les
dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai
veurem cap d’aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del
català als cinemes, la premsa, l’etiquetatge i tants altres espais de la
vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.

Que als
territoris on s’ha aplicat aquest model on el castellà o el francès ha
esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total (País Valencià,
Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument
amenaçada.

Que la sentència del Tribunal és una agressió
brutal després de més de 30 anys treballant, amb totes les mancances que
imposa l’actual marc jurídic i polític, per a la immersió lingüística .
Com
deia Ovidi Montllor: hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga
o es pense en catlà. És la gent a qui no els agrada que es parle,
s’escriga o es pense.

Castellar del Vallès, 23 de desembre de 2010.

Comentaris tancats a Manifest pel català com a llengua vehicular a les escoles.

Esperança.

M’agraden els reptes.

[@more@]

Personalment és una evidència, però ara no parlo de mi. Aquesta frase me l’han dit avui dues persones. Dos amics. Un noi i una noia (si em permeteu qualificar així a dues persones nascudes, com jo, a inicis dels anys setanta)


Un, ell, perquè aviat assumirà responsabilitats dins d’una secció local d’Esquerra d’una població veïna, (com que el sac encara no és lligat, permeteu-me que no digui blat) i n’hem estat parlant. M’ha sorprès gratament la seva amplitud de mires, els seus plantejaments, les seves propostes i els seus enfocaments. He tingut la sensació d’estar parlant amb un veritable arquitecte polític. El conec de fa molt i sé que és una persona extraordinàriament intel·ligent, honesta, treballadora i humil. Fa malament la gent que vol enterrar-nos creient que som morts. Amb l’entrada de persones com ell, Esquerra, i l’independentisme en general, està més viu i fort que mai. Ja ho anireu veient.


L’altre, ella, perquè li he recuperat la pista després d’una quantitat indecent d’anys. I és una noia encara més sensacional del que recordava. I és d’aquelles persones que fan que aquest món, cada dia, sigui una mica menys dolent del que podria ser. Que fa una feina increïble de la qual molt poca gent en coneix l’existència, una feina duríssima en condicions encara més dures, però amb aquell somriure als llavis. És la darrera esperança de futur per a uns nens i nenes per a qui ja no n’hi havia.


Me’n vaig a dormir sentint-me molt orgullós dels meus amics


Això no té preu.

 

 

1 comentari

40 anys

Una de les coses més importants a la vida és poder-te mirar al mirall cada matí sense sentir vergonya de tu mateix.

[@more@] Això, que no recordo ni on ho he llegit ni si m’ho ha dit algú, és com una mena de guia vital que vaig seguint com un dogma de fe. I si puc fer-ho és, entre altres moltres coses, per la meva feina. Com et guanyes les garrofes, quan te les pots guanyar, és part fonamental de la teva vida.

 

I ahir la meva feina va celebrar 40 anys. Fa 40 cursos les Núries van començar una escola a la Creu Alta, escola que quatre dècades després és l’Escola d’Educació Especial Xaloc (i que encara compta amb les Núries al peu del canó).  I és una sort treballar a una escola pionera en la inclusió social de les persones amb discapacitat, en el seu reconeixement com a ciutadans i ciutadanes de ple dret. Quaranta anys formant bones persones, bons treballadors i millors ciutadans. Bones treballadores i millors ciutadanes.

I tinc la sort de  poder treballar amb un equip nombrós de grans professionals de qui continuo aprenent molt cada dia -i això, de veritat, és una sort-

Un cercavila per la Plana del pintor, des de l’escola fins a la sala del Parc del Nord, amb tres-centes persones -famílies actuals i d’ex-alumnes, mestres i ex-mestres…- amb els gegants de Gràcia i els de l’ANDI explica la vocació de l’escola: ser part habitual de l’entorn.

I així anar fent: amb els projectes d’Aprenentatge Servei amb Càritas o la Biblioteca del Nord, amb les insercions laborals, amb les pràctiques de participació ciutadana, amb els sistemes augmentatius de comunicació, l’aula d’estimulació sensorial, el menjador, la cuina, l’hort, els contes i les cançons. Mentres calgui i fins quan calgui.

Per molts anys!

Comentaris tancats a 40 anys

Homenatge Popular a Joan Muntada.

Ahir vam tancar definitivament la comissió.

[@more@] Després de prop de dos anys de feina, el Dani, el Josep Maria, el Pere, el Ramon i jo mateix tancàvem comptes (amb un dèficit global de vint euros), decidiem què fer amb tota la documentació generada i ens felicitàvem mútuament per la feina feta.

Escrivia al facebook, ara fa dos anys, que engegava un dels projectes que més m’han motivat i il·lusionat. Ara que l’hem complert, estic molt content de dir que realment ha estat així, que hem aconseguit tirar endavant l’homenatge tal i com l’havíem imaginat: amb implicació col·lectiva, amb senzillesa i amb un resultat excel·lent. Com la persona a qui hem volgut retre homenatge.

He pensat molts cops en glossar aquí el perquè de tot plegat, de qui era Joan Muntada i que ens ha mogut a gent prou diferent a engrescar-nos amb això. Però em sembla que no ho faré: si us interessa, pugeu a l’Era de’n Petasques, seieu a un dels rocs i emmarqueu-vos el paisatge que volgueu. Llavors ho entendreu tot.

(foto: Josep Graells / L’Actual)

Comentaris tancats a Homenatge Popular a Joan Muntada.

Educació, amb majúscula i accent a la “o”

Ahir em vaig reunir amb una colla de monitors de l’Esplai Sargantana.

[@more@] És el mateix cap de setmana que l’agrupament escolta de Castellar es presentava en societat amb una trobada de caps escoltes.

Crec que l’educació en el lleure és una pota fonamental de l’educació pública. Els esplais, els caus… són un agent educador de primera magnitud i un eix vertebrador de l’associacionisme d’un municipi. I penso que és una afirmació que no hauria ni d’explicar, per òbvia i coneguda.

Però sembla que no. L’Esplai Sargantana, que durant anys ha estat ubicat als locals de la baixada del palau, es troba al carrer. Bé, els han ‘reubicat’ a la ludoteca municipal, una mala solució tant per l’esplai com per a la ludoteca. Famílies i monitors malden per trobar una sortida digna i poder disposar d’un local en condicions. No és fàcil, no hi ha diners… tot el que volgueu, però l’educació ha de ser una prioritat. I és extraordinàriament sintomàtic que l’esplai tingui d’interlocutors el Regidor de promoció econòmica (perquè el lloc on estaven passa a ser aules de cuina) i la regidora de joventut, gent gran, cooperació i voluntariat.

Com als anys setanta, sembla que l’Ajuntament no entengui que l’educació va més enllà de l’àmbit escolar.

 

Comentaris tancats a Educació, amb majúscula i accent a la “o”

Educació, amb majúscula i accent a la “o”

Ahir em vaig reunir amb una colla de monitors de l’Esplai Sargantana.

[@more@] És el mateix cap de setmana que l’agrupament escolta de Castellar es presentava en societat amb una trobada de caps escoltes.

Crec que l’educació en el lleure és una pota fonamental de l’educació pública. Els esplais, els caus… són un agent educador de primera magnitud i un eix vertebrador de l’associacionisme d’un municipi. I penso que és una afirmació que no hauria ni d’explicar, per òbvia i coneguda.

Però sembla que no. L’Esplai Sargantana, que durant anys ha estat ubicat als locals de la baixada del palau, es troba al carrer. Bé, els han ‘reubicat’ a la ludoteca municipal, una mala solució tant per l’esplai com per a la ludoteca. Famílies i monitors malden per trobar una sortida digna i poder disposar d’un local en condicions. No és fàcil, no hi ha diners… tot el que volgueu, però l’educació ha de ser una prioritat. I és extraordinàriament sintomàtic que l’esplai tingui d’interlocutors el Regidor de promoció econòmica (perquè el lloc on estaven passa a ser aules de cuina) i la regidora de joventut, gent gran, cooperació i voluntariat.

Com als anys setanta, sembla que l’Ajuntament no entengui que l’educació va més enllà de l’àmbit escolar.

 

Comentaris tancats a Educació, amb majúscula i accent a la “o”